2. Expressions freqüents totalment bandejables/inacceptables

Tot sovint, sentim a dir pel carrer, als cafès, als transports, als mercats, als llocs públics… i a les converses de veïns, de parents o entre professionals –per citar sols alguns exemples- una sèrie d’expressions que no són pròpies de la nostra parla; però que han fet forat o han fet forrolla (= que tenen èxit) en el parlar col·loquial de molta gent. Us en mostraré algunes de les més sentides i en faré els comentaris pertinents.

a) En castellà/espanyol, el sentit d’obligació es regeix amb el verb tener + que, i així -per mimetisme- hi ha massa gent que ho adapta i ho transforma en català (tink kafé o tink kanar)formant un híbrid horrible per a les oïdes; ja que, quan s’arriba a sentir repetidament, compulsivament, sense mesura i, dissortadament, creient que és una expressió ben vàlida, resulta molt decebedor. La solució és ben senzilla: en català, en aquests casos, hem de fer servir el verb haver. Així és tal com s’ha de dir o escriure: verb haver + de.

Exemples: Heu de fer el dinar. Haig de fer molts deures. Hem d’anar a classe o a comprar. Han d’anar al metge?

b) Una altra de molt sentida és: dar-se compte. Alerta! Ull viu! Això tampoc no és una expressió pròpia, sinó que   torna a ser un calc de l’idioma veí. Hem de dir sempre: No me n’he adonat, d’això. T’adones del que ha dit? Us adoneu del que heu fet? Mai no me n’adono, quan m’enreden.

c) Lligant-ho amb l’anterior, tenim una expressió que s’hi assembla, però que sols es pot emprar en alguns contextos. Quan volem dir que algú ha de passar comptes o rendir-les, llavors sí que podem fer servir l’expressió donar compte: L’encarregada de la botiga va donar comptes de la seva gestió. La gerència donarà compte de l’exercici 2009.

Si teniu qualsevol dubte sobre aquests o altres aspectes, o si necessiteu qualsevol altre aclariment, podeu escriure’m per consultar-m’ho i, tan aviat com pugui, us contestaré.