Els tres obusos del Constitucional

La sentència tomba articles claus sobre català, justícia i finançament · En la qüestió de la llengua és al límit de qüestionar l’Estatut de Sau.

El Tribunal Constitucional ha llançat tres grans obusos en forma de sentència. Ha tombat articles decisius sobre el reconeixement del català com a llengua pròpia de Catalunya, la descentralització del poder judicial a Catalunya, i la possibilitat d’un finançament propi. El capítol de la llengua és un dels més sensibles; des de fa segles, és un dels elements definidors de la nació catalana. I pel que se sap de la sentència, ha quedat anul·lat que el català sigui d’ús preferent a les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics de Catalunya. La decisió del TC pot tenir repercussions a TV3, Catalunya Ràdio, i en les relacions de la Generalitat i els Ajuntaments amb els ciutadans. S’haurà de veure què dictaminen els tribunals quan a partir d’ara alguna entitat anticatalanista protesti a la justícia amb aquests arguments.

Els magistrats del TC s’han mostrat sensibles a les campanyes que han llançat alguns mitjans de Madrid contra la suposada desaparició de la llengua castellana a Catalunya. Han estat obsessives des de la redacció de l’Estatut fa més de 4 anys. La sensibilitat preventiva cap al català és tan alta que la sentència aplica la denominada castració química, la reinterpretació encara en més articles en relació a l’idioma. És el cas de l’article 6, que va introduir per primera vegada el deure de conèixer el català. Va ser un intent d’equiparar legalment la llengua catalana a la castellana, el coneixement de la qual és considerat un deure per la Constitució.

Un altre aspecte reinterpretat és la possibilitat de relacionar-se en català amb el TC o la justícia a nivell espanyol (article 33), i també la disponibilitat lingüística dels establiments oberts al públic. La sentència no qüestiona obertament la immersió lingüística l’escola, però reinterpreta que els alumnes tinguin tant el dret com el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà al finalitzar l’ensenyament obligatori (article 35.2). El veredicte del TC es queda a les portes de qüestionar fins i tot la política desplegada amb l’Estatut del 1979.

No s’acaba aquí el marcatge al català, ja que també s’aplica la castració química a l’obligació que l’Estatut marca a les empreses de la Generalitat i a les seves concessionàries d’usar el català (article 50.5). Caldrà veure quan surti la sentència completa de l’Estatut quina es la reinterpretació exacta que el Constitucional fa d’aquests articles, si bé és evident que serà a la baixa.

Montesquieu sense vernís

El segon obús de la sentència és contra l’intent que va fer l’Estatut de descentralitzar el poder judicial, que és l’única de les subdivisions ideades per Montesquieu que no ha passat pel vernís de l’autogovern des de la Transició democràtica. La sentència elimina fins a 5 articles dels 11 que consten en el títol del text estatutari que estava dedicat al poder judicial.

El Constitucional, que és molt sensible a les pressions del món judicial, no accepta que es creï un Consell de la Justícia de Catalunya. Aquest havia de ser l’òrgan de govern del poder judicial a Catalunya. L’Estatut no l’entenia com un organisme sobirà, sinó com una entitat desconcentrada del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Els seus membres serien designats pel Parlament (articles 97, 98, 99, 100 i 101). Un dels aspectes tombats és que el Consell de la Justícia català convocaria els concursos per proveir places vacants de jutges i magistrats a Catalunya, d’acord amb la legislació de l’Estat.

Des de l’inici de les deliberacions de la sentència va quedar clar que el TC tombaria el títol del poder judicial. Era tan clara la posició dels magistrats que ni tan sols han deixat articles pendents de reinterpretació a la baixa. La fulminació ha estat frontal, i per tant la Generalitat haurà de seguir limitant-se a governar sobre els edificis i el personal.

El tercer atac del Tribunal Constitucional va contra el finançament, amb algunes de les propostes estrella que sobre aquesta qüestió es van incloure a l’Estatut en complexes negociacions amb el president José Luis Rodríguez Zapatero.

Queda suprimit l’article 206.3, que intentava fixar un criteri per disminuir el dèficit fiscal català. El Constitucional tomba la previsió que els serveis d’educació, de sanitat i serveis essencials de l’Estat del benestar tinguin nivells similars, “sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar”. També qüestiona la capacitat d’establir i regular tributs propis dels governs locals (article 218.2).

A la supressió d’aquests dos articles s’afegeix el fet que el TC també reinterpreta la famosa disposició addicional tercera, que preveia que la inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya s’havia d’equiparar a la participació relativa del PIB català en relació al PIB estatal, per un període de set anys. S’haurà d’aclarir també de quina manera reinterpreta aquesta qüestió el Constitucional, si bé alguns magistrats havien indicat que no accepten que des d’una autonomia es condicioni la política del govern de l’Estat.

Aquests canvis que patirà l’Estatut respecte al finançament a causa de la sentència tindran un fort impacte polític. D’entrada, la Generalitat quedarà altre cop emmarcada en la llei orgànica de finançament de les autonomies (LOFCA), de la qual els partits catalans van voler escapolir-se durant la redacció del text estatutari. I de l’altra banda, el govern català perdrà un dels grans arguments que tenia per negociar amb l’executiu central inversions estatals, si com és previsible l’addicional tercera es reinterpreta a la baixa.

Relacionada amb la qüestió econòmica també hi ha la supressió de competències de la Generalitat sobre caixes d’estalvis, en matèries com ara la competència compartida sobre l’activitat financera d’aquestes entitats.

Font: avui.cat

Visca Catalunya Lliure