Història de Catalunya
La romanització, que deixà una forta impremta a Catalunya, s’imposà netament cap a la fi del segle I aC, en què ja s’havia consolidat la penetració de la llengua llatina, el sistema legislatiu i de les estructures socials -és a dir, l’organització urbana i del camp, lligades per la xarxa de vies de comunicació. La ciutat de Tàrraco (l’actual Tarragona) va esdevenir capital de la província Tarraconense -que comprenia un ampli territori des del Pirineu fins a Cartagena-, i fou un dels grans centres polítics i religiosos d’Hispània, que mantingué la seva importància -ben visible en les importants restes arqueològiques conservades- durant el baix imperi. Amb el cristianisme esdevingué centre d’un arquebisbat.
El regne visigòtic, que succeí el domini romà, maldà per mantenir les estructures d’un imperi centralitzat, amb seu a Toledo, però s’acabà amb la conquesta musulmana de la península: el 714 es produí la primera penetració àrabomusulmana en terres catalanes. La penetració islàmica, que tingué el seu sostre a Poitiers (732), comportà l’arabització de bona part de la península Ibèrica, compresa la futura Catalunya. Tanmateix, el territori fronterer amb l’Imperi franc fou progressivament conquerit des del nord. El 785 la ciutat de Girona es donà als francs, i el 801 els carolingis conquistaren Barcelona. Fou precisament entorn del comtat de Barcelona, els primers comtes del qual foren francs, que s’aglutinaren la resta de comtats pirinencs, que formaven l’anomenada Marca Hispànica. A partir de Guifré el Pelós (878-897), el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, amb la qual cosa es donà el primer pas cap a la sobirania i la constitució d’un estat català.
Aquest territori sobirà, conegut com a Catalunya Vella, amb una societat de caire eminentment feudal, inicià una important expansió territorial, que començà, en el trànsit dels segles XI al XII, en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular, les illes mediterrànies i el nord occità. Fruit d’aquesta expansió fou la incorporació de la dita Catalunya Nova, al sud i a ponent del riu Llobregat i fins a la ratlla de l’Ebre, que fou conquerida i repoblada en el segle XII.
La unió matrimonial del comte Ramon Berenguer IV, del casal de Barcelona, amb Peronella, filla del rei d’Aragó, el 1137, possibilità la formació de la Corona d’Aragó i la continuació de l’expansió feudal, que començà pel sud i el ponent musulmà -Tortosa fou conquerida el 1148 i Lleida el 1149.
Paral·lelament, i en el trànsit d’un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts -on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana-. Aquest sistema constitucional donà lloc a una institució sorgida a finals del segle XIII, la Diputació del General (i que, a partir del segle XVI, fou coneguda també com a Generalitat), i que va adquirir progressivament un paper polític.
Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s’inicià una època de crisi demogràfica (amb l’impacte recurrent de la pesta), econòmica i política, que portarà al paroxisme d’una guerra civil a mitjan segle XV.
Afeblida demogràficament i econòmicament, i amb una monarquia absentista des de la unió dinàstica amb Castella, als segles XVI i XVII Catalunya va viure un període de decadència, en oposició a l’anomenat “Segle d’Or” castellà que seguí a la conquesta d’Amèrica. Les pretensions unificadores de la monarquia hispànica van estar a l’arrel d’un nou conflicte de Catalunya amb el rei, l’aixecament secessionista conegut com a guerra dels Segadors (1640-1659). El tractat dels Pirineus (1659) que posà a aquesta guerra fi sancionà, però, l’annexió dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la monarquia francesa, mentre que les institucions polítiques catalanes passaren a ser fortament controlades per la monarquia hispànica.
La Nova Planta va significar també la substitució de la llengua catalana pel castellà en tot l’àmbit públic: l’administració, l’ensenyament, etc. Això comportà un declivi de la llengua -mantinguda però en l’àmbit familiar- i de la cultura catalanes, del qual no sortiria fins a l’anomenada Renaixença del segle XIX. En el pla econòmic, i un cop superats els efectes de la guerra i de l’ocupació militar, Catalunya va experimentar un gradual procés de desenvolupament agrari, comercial i manufacturer, que posà les bases per a la industrialització del segle següent.
La industrialització donà lloc a una nova societat, diferenciada de la resta d’Espanya, amb un grau creixent de conflictivitat social i amb una desavinença també creixent respecte de l’Estat espanyol, que es considerava incapaç de respondre als interessos d’una societat com la catalana. Això comportà que al llarg del segle XIX, i a partir del record de l’esplendor medieval i de les llibertats perdudes, anessin succeint-se els moviments que propugnen el reconeixement de la personalitat catalana, que van del particularisme de principis de segle fins a diverses formes de federalisme i de regionalisme. Aquesta reivindicació es va veure impulsada, des de mitjan segle, per la revifalla de la cultura i de la llengua catalanes propugnats pel que es va conèixer com a Renaixença.
En el darrer terç del segle XIX, el catalanisme anà formulant les seves bases doctrinals, tant en el camp progressista com en el conservador, al mateix temps que començava a establir els primers programes polítics (com les Bases de Manresa, 1892), i a generar un ampli moviment cultural i associatiu, clarament reivindicatiu.
El 1898, Espanya va perdre les seves últimes possessions colonials a Cuba i les Filipines, fet que no només comportà una crisi de confiança important, sinó que va impulsar decisivament el catalanisme polític. El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya, que l’any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes (des dels carlins als federals), agrupades en l’anomenada Solidaritat Catalana, va guanyar les eleccions amb el programa regionalista que Prat de la Riba havia formulat a La nacionalitat catalana (1906).
Amb tot, les tensions socials -posades de manifest amb la creació, el mateix 1907, de la Solidaridad Obrera- van persistir, i van donar lloc a la revolta popular de la Setmana Tràgica (1909) i l’any següent a la fundació de la CNT, el sindicat de tendència anarcosindicalista que va ser absolutament predominant en el primer terç del segle XX.
El catalanisme polític va aconseguir el 1914 la creació de la Mancomunitat, primer assaig d’autogovern, al qual posà fi la dictadura del general Primo de Rivera (1923). La proclamació de la Segona República, el 1931, tornà a donar l’autonomia a Catalunya, la qual cosa permeté la recuperació d’una institució pròpia d’autogovern, que duria el nom històric de la Generalitat i a l’inici d’un període, dramàticament curt, de recuperació de la normalitat democràtica i cultural, que es veié interromput per l’esclat de la guerra civil espanyola.
Després d’una llarga i dura postguerra, caracteritzada pel clima de repressió política i social i d’endarreriment econòmic i cultural, l’Espanya franquista experimentà, a partir de la conjuntura de 1959 i malgrat les condicions polítiques adverses, un període d’expansió econòmica, que fou determinat per la inserció tardana, encara que ràpida, d’Espanya en general i de Catalunya en un desenvolupament europeu més ampli, corresponent al que s’ha anomenat els ‘trenta anys gloriosos’ (1945-1975).
En aquest període, Catalunya experimentà un gran increment de la població, que va passar de 3 a 6 milions d’habitants entre 1950 i 1980. Aquest enorme salt demogràfic, que fou possible gràcies a l’existència d’una indústria que necessitava mà d’obra, fou possible per l’aportació migratòria de gents vingudes, fonamentalment, del sud d’Espanya. Aquesta aportació demogràfica ha configurat, d’una manera decisiva, la societat catalana actual.
Loading ...
La Plataforma Defensem la Terra ( DLT) la configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que lluitem per mantenir la nostra terra, Catalunya, lliure i volem que sigui respectada tant per les persones nascudes aquí, com per qualsevol persona que vingui de fora. La nostra terra necessita mantenir la nostra cultura, necessita mantenir el nostre benestar, necessita que les persones que vivim en ella, la respectem i la cuidem. Catalunya necessita persones que vulguin tirar endavant, que vulguin estar-hi perquè senten que és la seva terra i, per això, hem de lluitar: per cuidar el nostre país. El nostre projecte requereix molts àmbits, moltes persones que sentin que Catalunya és un país i no una comunitat autònoma, requereix persones que aportin cada dia coneixement, que cada dia des de la seva feina, des de la seva vida, facin el possible per seguir sent catalans, per mantenir la nostra cultura i societat.
