“Dècada de decepcions”, L’historiador Joan B. Culla evidencia la frenada del catalanisme polític davant dels tres presidents del segle XXI

Amb el conflicte per l’Estatut obert, amb els pitjors auguris al Tribunal Constitucional, i davant dels tres presidents de la Generalitat que han governat al segle XXI, Jordi Pujol, Pasqual Maragall i l’actual, José Montilla, l’historiador Joan B. Culla va fer un diagnòstic dels últims 10 anys del catalanisme polític tan dur com real, si es fa cas de la reacció de l’auditori, en la presentació d’un llibre d’entrevistes històriques a L’Avenç als quatre presidents catalans de la democràcia restaurada. “Ha estat la dècada de les decepcions”, va sentenciar Culla, coneixedor privilegiat de la trajectòria política del país des dels darrers mesos de l’exili de l’expresident Josep Tarradellas, el 1976.

A primera fila, Pujol, Maragall i Montilla escoltaven. L’anàlisi de Culla podia ser un retret cap a ells i les seves decisions, però també era la constatació que Espanya “no vol, no pot admetre que cap catalanista sigui el seu Bismarck”, va remarcar. “Quan el catalanisme ha volgut marcar l’agenda espanyola, ha despertat enormes recels i ha acabat sent impossible. La pedagogia tampoc ha funcionat. Han estat esforços tan benintencionats com inútils”, va afirmar, quasi radiografiant un final de trajecte a l’etern encaix Catalunya-Espanya.

El cas és que el pacte català amb la dreta espanyola va acabar malament i amb l’esquerra està sent una ensarronada, fins a un final que pot ser “catastròfic”, va alertar Culla. Es referia al perill que la sentència del TC no només sigui “devastadora”, com va pronosticar el mateix Culla, sinó que pugui suposar en alguns aspectes, com el lingüístic, un retrocés respecte a l’Estatut del 1979. “¿És possible que la lectura de la Constitució del 1978 no sigui vàlida avui? ¿Pot ser que estiguem tirant enrere?!”, va preguntar-se en veu alta el director de L’Avenç, Josep M. Muñoz, que va recordar l’editorial del primer número de la revista, el 1976, en què la situació ja s’assemblava a la d’ara. La recepta era “unitat i fermesa” davant la difícil transició. Ara ho torna a ser, malgrat que la unitat de fons no sembla la d’aleshores i el resultat és més incert que mai. Espanya té un límit, la confiança s’ha “esberlat” i pot estar naixent un “nou escenari”, va llançar Culla.

La gent feia que sí amb el cap, escèptica amb el futur polític, i en el refrigeri posterior el pessimisme regnava. Maragall s’esperava més assistència a l’acte a la Biblioteca de Catalunya, seu fins al 1931 d’un emblemàtic hospital i ahir refugi d’un catalanisme polític, segons la majoria d’anàlisis, malalt. El triumvirat ahir silenciós de presidents volia servir per reivindicar “la unitat i la dignitat del poble català”. “L’Estatut del 79 i la Constitució del 78 és evident que no reflecteixen el nostre model d’Estat autonòmic”, deia Pujol el 2004 en una entrevista del llibre. Ara les aspiracions del nou Estatut són més altes, proporcionals als frustrants resultats de l’última dècada, a la diagnosticada frenada del catalanisme polític.

Font: avui.cat

Visca Catalunya Lliure