4. Qui perd els orígens… perd la identitat

La llengua evidencia qui som i com som: parla de nosaltres, de com ens manifestem per la vida, de com pensem i de com parlem.

Tot seguit, us proposo una sèrie d’expressions, locucions i mots que ens mostren aspectes del nostre tarannà, de la nostra idiosincràsia, una mica en clau d’humor i una mica ben seriosament.

Diferències entre algunes formes castellanes i les nostres.

* Ells diuen perro viejo i mosquita muerta allà on nosaltres diem gat vell i gata maula.

* La sort màxima de la rifa per a ells és un masculí (el gordo) i un femení (la grossa) per a nosaltres .

* De la dona de Sant Josep, els espanyols destaquen que sigui  Virgen; nosaltres, en canvi, que sigui Mare de Déu.

* Ells paguen impuestos, que ve d’imponer, nosaltres contribucions que ve de contribuir.

* Els espanyols que són desvergonyits, ho són del tot, ja que no tenen ni gens ni mica de vergonya: són uns sinvergüenzas.

Mentre que els corresponents catalans són -només- uns poca-vergonyes.

* Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen madera quan nosaltres toquem ferro.

* Allà celebren cada any las Navidades, mentre que aquí amb un sol Nadal anual ja en tenim prou. Igualment, enfront dels seus múltiples buenos días i buenas noches diaris, en tenim prou també amb un bon dia i una bona nit, cada vint-i-quatre hores.

*A Espanya, es veu que ho donen tot: dar besos o abrazos, dar  pena o alegría, dar paseos … mentre que als Països Catalans, tot això no ho donem, ja que solem fer-ho, més aviat:    fer petons o abraçades, fer pena o goig, fer un tomb…

* Allà, quan volen avisar algú, diuen: ‘¡oiga!‘, quan aquí filem més prim amb un: escolti!

* Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen morenos; nosaltres en diem rossos. Són colors que s’oposen -alhora- parlant dels cabells de les persones.

* Dels genitals femenins, allà en diuen -vulgarment- almeja i aquí figa. Són dos mots que designen dues realitats tan diferents com: un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir (la d’ells) i un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fácil (la nostra).

* Mentre ells hablan -i fan!-, aquí enraonem, és a dir, fem anar la raó, molts cops sense èxit, tanmateix.

* Allà, per ensenyar alguna cosa a algú, adiestran i aquí ensinistrem. Més enllà dels conceptes polítics actuals, ells basen l’ensenyament sobre la destra (dreta) i nosaltres sobre la sinistra (esquerra)…
Rere l’etimologia o la semàntica de cada mot o locució d’una parla, s’endevina i hi ha tota una concepció del món que és única i, generalment, inimitable; perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, i no pas millor o pitjor que les altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre què volen dir els mots o locucions i què hi ha al seu darrera. Per això, tots els qui han de canviar de llengua (a casa, al carrer, a la feina…) no canvien únicament de llengua, sinó que també han de canviar de punt de vista. Recordem els problemes que té “el senyor decidit que vol anar a Madrid”, cada cop que vol emprar una locució catalana i traslladar-la literalment al castellà, en la famosa i inoblidable cançó de La Trinca.

Si teniu qualsevol dubte sobre aquests o altres aspectes, o si necessiteu qualsevol altre aclariment, podeu escriure’m per consultar-m’ho i, tan aviat com pugui, us contestaré.